Ell ja estava despert quan ella va tancar l’aixeta de la dutxa. A poc a poc, es va assecar i va anar agafant les peces de roba que havia deixat sobre la cadira per vestir-se. Amb la porta entreoberta, notava com ell l’observava des del llit, en silenci. Quan per fi va sortir del bany i els seus ulls es van trobar, ella va sostenir-li la mirada un moment, però tampoc va dir res. En realitat, no tenia res a dir i no parlaria només per trencar un silenci presumptament incòmode perquè, ben pensat, tampoc la incomodava. Es va mirar una última vegada al mirall per arreglar-se els cabells amb els dits. Per a ella, tot el que calia dir ja estava dit i, el que no, segurament era millor callar-ho. Amb el temps havia anat aprenent a contenir aquelles fiblades verbals i aquell afany de comprendre que, en pro d’una transparència impossible, tantes vegades havien deixat al descobert el seu interior i l’havien fet sentir fins i tot més vulnerable.
Abans de marxar es va acostar al llit, es va inclinar sobre ell i li va fer un petó a la boca, curt però intens i dolç, mantenint un instant el contacte amb els seus llavis, com si volgués retenir aquella sensació a la memòria. Va agafar les seves coses i va avançar cap a la porta sense mirar enrere. Va tancar suaument, amb tranquil•litat, per no esmorteir del tot un inquiet “ja ens veurem”, que s’esforçava per fer-se audible des de dins. – Adéu -, va mussitar ella per fi. Aquella havia estat la darrera vegada. Ell no ho sabia encara.
Avui no has vingut… i t’esperava.
O potser t’he començat a cercar quan has començat a faltar-me…
Deliberada o incidental, la teva absència m’obliga a qüestionar-me, a castigar-me per no haver dit i no haver fet, o potser per haver dit i haver fet massa…
A interrogar-me sobre futurs incerts i construir mil hipòtesis inútils per indemostrables.
A inventar-me maneres de completar llacunes de tu, per interpretar les teves raons i mudances.
A tramar un després platònic que aspira a embruixar-te, perquè no has vingut (i ja ho desitjava).
Soft rock star - Grow up and blow away, 2001 – Metric
Després de la sequera… arriba la pluja d’estiu. I amb ella els dies de cel blau perfecte i les nits flamejants sense sol.
Milers de diminutes vides prenen el carrer buscant racons de complicitat dins la ciutat. Un soroll roent ho aclapara tot i les pells nues s’afirmen sense pudor.
Una nova estació vol començar i, mentre es prepara el desglaç, jo reneixo a poc a poc, reaprenent els jocs, els sabors, els mots…
Como cada mañana, hoy me despiertas suave y persistente, caminas a mi lado y tiñes el rugido gris ciudad de colores nuevos. Como cada noche, tus acordes me arrullan pacientemente, limpian mi frente de arrugas acallando miedos y se me enredan entre sueños.
Tú quien me levantas si caigo, desatando las lágrimas que desacen mis duelos, transitas mi cuerpo y conectas sentidos, me sacudes y me afinas. Tú quien acompañas mi vuelo, avivas la euforia y rescatas silenciados deseos, recreas instantes lejanos, sentimientos clandestinos, olores de otro tiempo.
Como cada dia, hoy compones la banda sonora de mi vida, pones hilo musical a la rutina y la transformas en aventura imprevista. Como cada dia, formas parte de mi misma y me hieres y acaricias, mientras saboreas el placer de mantenerme siempre absorta en tu mentira.
De vegades, la vida sembla una marató de ball,
un concurs despietat on l’estètica deixa pas a la supervivència,
on l’afany per romandre a la pista descobreix la nostra decadència.
I tu, al mig de tot, et preguntes que hi fas si ningú t’ha convidat.
Estrany, et sents un ballarí inexpert que sovint no troba el pas.
La música t’és aliena, el vestit no t’escau i les sabates t’estrenyen;
descoordines i desentones com un instrument desafinat.
Al voltant, giren i tomben figures que no reconeixes.
Algunes somriuen, són gràcils i es mouen harmòniques,
d’altres sacsegen mirades postisses i disfresses extremes,
però totes, et dius, dominen la tècnica del ball prova-de-fons.
Busques dins teu per retrobar l’estímul del darrer compàs perdut,
però només retorna l’eco d’uns batecs desbocats.
Llavors, la buidor s’apodera de tu i les forces flaquegen,
més que ballar t’arrossegues reptant la força de gravetat.
Un jutge crida amb menyspreu els noms dels eliminats,
tu t’esmunys entre el ramat atropellat de concursants
i amagat resisteixes encara una mica més, deixant-te portar.
El temps amb tu és arriscat.
Una descàrrega de contradiccions que em convida a l’error.
La teva mirada persegueix un pensament amagat i em travessa,
quan un calfred de tendresa encén el record i altres coses.
Llavors voldria salvar-te.
El temps amb tu és insegur.
Tan proper tan llunyà, un sentiment a mig fer per manca de peces.
Tan opac com directe, el teu posat és mur i finestra, que alena,
quan un gest repetit acarona els sentits i de cop tot encaixa.
Llavors voldria aturar-te.
El temps amb tu és lleugeresa.
Parles amb gravetat, amb indiferència, sones a broma i retret.
Les teves paraules penetren i em recorren per dins amb detall,
quan un lleu fil de veu ens atrapa en un etern segon de certesa.
Llavors voldria tocar-te.
Shut the gates at sunset
After that you can’t get out
You can see the bigger picture
Find out what it’s all about
You’re open to the skyline
You won’t want to go back home
In a garden full of angels
You will never be alone
But oh the road is long
The stones that you are walking on
Have gone
With the moonlight to guide you
Feel the joy of being alive
The day that you stop running
Is the day that you arrive
And the night that you got locked in
Was the time to decide
Stop chasing shadows
Just enjoy the ride
Cualquiera que las vea podrá creer indudablemente que mí rosa es igual que cualquiera de ustedes. Pero ella se sabe más importante que todas, porque yo la he regado, porque ha sido a ella a la que abrigué con el fanal, porque yo le maté los gusanos (salvo dos o tres que se hicieron mariposas ) y es a ella a la que yo he oído quejarse, alabarse y algunas veces hasta callarse. Porque es mi rosa, en fin.
—————–
Sé que en algún lugar del mundo, existe una rosa única, distinta de todas las demás rosas, una cuya delicadeza, candor e inocencia, harán despertar de su letargo a mi alma, mi corazón y mis riñones. Existe… rodeada de amapolas multicolores, filtrando todo lo bello a través de sus ojos aperlados, cristalinos y absolutamente hermosos.
Dejo correr el agua y deslizar lágrimas de sudor.
Me sumerjo en un mar crema de calor y sombras
y me acurruco en el suelo suave y resbaladizo.
Mientras, inspiro una luz tenue sabor vainilla.
Ronroneo una canción de Vanessa Paradis
y acaricio la habitación con la mirada:
la cama, los pequeños muebles blancos, la pared azul…
todo lo que te rodeará esta noche, cuando estés aquí.
La torpeza más dulce me acecha,
el placer es tan fuerte como el dolor.
Y me adormezco mojada flotando entre espuma,
bañándome en tu sangre y susurrándote.
(Inspirado en la canción Irrésistiblement de Vanessa Paradis)
Muchas veces, las pérdidas abren posibilidades de libertad, caminos inexplorados en los que ni nos habíamos fijado. Si uno quiere ser feliz, tiene que optar por aceptarlas como vienen y con calma, sin olvidar nunca aquel viejo dicho de “esto tambien pasará” y sin dejar de concentrarse en todo lo bueno que le rodea.
Pero a veces no establecemos el baremo de nuestra felicidad en nosotros mismos sino en los demás y queremos ser tan felices o más que ellos y esto es casi siempre imposible, porque creemos que los demás son bastante más felices de lo que son en realidad.
Un lloc on expressar sense preocupar-me de qui escolta, on aturar-me a pensar perquè sí i fantasiejar sense més límits que els construïts per mi mateixa.
