Esta noche me visto de luna para ti y salto tejados jugando a vampiros.
Al alba regreso a casa, el cuerpo invisible, hambrienta y deshidratada.

Lengua que amarga tu ausencia. Sueño insomne, los párpados caen.
Meteoritos que llueven dentro derramando temores y ahogada impaciencia.

Tú, sin saberlo, dejaste escapar la luz de mi sombra que acoge y consuela.
Y yo, sin quererlo, no supe escuchar tus ojos huyendo y buscándome más.

Soy carne viva cansada de dudas, desazón sin motivo.
Recuerdo que ayer me hablabas de sol y de mar.
Amanéceme, tráeme agua fresca, el color y la sal.
Acércate, dame un mañana de fuerza serena contigo.

Everything else - Ghost days, 2008 – Syd Matters

(Foto per: cigronetpetit)

L’agulla del rellotge va marcar les 13h. Portava ja uns minuts amb la mirada fixa a la pantalla. Havia intentat fugir d’aquell lloc llegint algunes pàgines d’una novel·la de butxaca i s’havia avorrit. Havia escoltat gairebé dos discos i mig i s’havia avorrit. Havia passejat sense ganes per les botigues duty free i havia investigat tota mena d’articles innecessaris. S’havia avorrit. La pantalla indicava ja des de feia tres hores que el seu vol s’endarreria. No havien rebut cap més informació al respecte. El que semblava un breu i accidental retard s’estava convertint en una espera desesperant. El temps s’arrossegava lentament.

Es trobava asseguda a la terminal D de l’aeroport de Berlín. Tornava a casa després d’un curt viatge de feina, una visita a un client de l’empresa d’interiorisme per a la que treballava. La feina havia anat bé, però marxava amb la sensació de deixar quelcom per fer en aquella ciutat. Havia sentit tants comentaris sobre ella: la vida nocturna, l’eclecticisme artístic i cultural, l’empremta d’una altra època marcada als murs encara en peu… i ella només recordaria varies sales de reunions monocromes, l’habitació d’un hotel estèril, dos restaurants i els passejos obligats entre aquests tres punts.

Un taloneig va arrencar-la de l’estat letàrgic en que estava immersa. L’hostessa prenia posicions al tauler mentre una munió se li apinyava al voltant per esgarrapar un bri d’informació. Ella es va quedar asseguda, no tenia ganes de barallar-se amb la multitud famolenca. Esperaria, observaria i preguntaria després. D’entre els apilats al voltant de l’hostessa, un noi que feia esforços per fer-se entendre en alemany va cridar la seva atenció. Era prim i espigat, amb el cabell ondat, el seu posat desprenia una singular barreja entre indignació i diversió. Semblava una persona agradable, però parlava amb un to sarcàstic i certa insolència.

Després d’una estona, el taloneig es va allunyar de nou i la multitud va començar a escampar-se per tot arreu emetent un brunzit d’irritació. Males notícies. El noi va fer una mena d’espiració destesant mentre creuava les mans sobre el cap i va mirar al seu voltant com intentant decidir què fer. Ella el guaitava encuriosida amb poca discreció i això va fer que el noi aturés els ulls sobre ella. Una mica avergonyida, va abaixar els seus, es va aixecar i va caminar cap a ell.

- Hola. He vist que parlaves amb l’hostessa. Has entès què està passant?
- Sí. El nostre avió té una avaria i no tenen substitut. No saben amb exactitud quan es podrà resoldre. Sembla que haurem de continuar esperant, segur tota la tarda i potser també la nit…
- Buuuffff… no pot ser…
- Ens ho confirmaran en unes tres hores. Ha dit que si és necessari la companyia es farà càrrec de les despeses d’hotel de tots els passatgers. Però haurem d’avançar els diners és clar, i reclamar-los després…
- Ja… fantàstic… com acostuma a passar vaja.
- Sí… em sembla que aniré a menjar alguna cosa i després a informar-me sobre vols alternatius…- Quasi començava a caminar quan va dir: - Has menjat?
- No, gens des d’aquest matí… vinc amb tu - va pronunciar, bastant sorpresa de la seva pròpia resposta.

Va agafar l’abric, la bossa de mà, es va penjar a l’espatlla el tub porta documents i per últim el maletí amb el portàtil. Tot plegat ocupava més que ella. Ell va somriure sorneguer:

- Et puc ajudar?
- No, no cal. Puc amb tot … encara que no ho sembli - i en donar-li les gràcies se’l va mirar de reüll i va somriure també, una mica desafiant.

Menjant un entrepà, ell li va explicar que havia viscut un temps al sud d’Alemanya i que tenia amics a Berlín. Es deia Ricard i vivia al Masnou. Treballava com a tècnic de so i havia viatjat per conèixer unes instal·lacions i de pas retrobar-se amb alguns col·legues.

- M’agrada molt aquesta ciutat. Vinc sempre que puc.
- Si? Crec que a mi també m’agradaria. Però aquesta és la segona vegada que la visito i no puc dir que hagi vist gran cosa…-va dirigir la mirada al sostre amb cara de resignació.

Després de mitja hora de conversa es sentia totalment relaxada en la seva companyia. Aquella mirada directa i transparent la tranquil·litzava. Combinava un somriure als ulls quasi permanent amb un ampli repertori de gestos. Movia els braços i el cos per emfasitzar les seves paraules, però no era un moviment nerviós sinó més aviat teatral. Tenia una veu força greu, poc escaient a la seva aparença desgovernada. No hauria sabut dir el què, però alguna cosa en ell li resultava enormement familiar i íntima. Allò atorgava a la conversa un to de calidesa i jovialitat poc normal per tractar-se de dos desconeguts. Ho notava també ell? O potser allò li passava habitualment, amb qualsevol…

A estones deixava d’escoltar-lo i s’entretenia analitzant els racons de la seva cara: la silueta i la textura dels llavis, la dolçor entremaliada d’aquells ulls allargassats i caiguts, la barbeta afilada i acabada en una mena de bony, el tàbic nasal llargament marcat i lleugerament desviat… tots els detalls que la feien imperfecta i peculiar alhora. Mentre afirmava amb el cap distretament, es preguntava si ell devia fer el mateix quan era ella qui parlava i, quan ho feia, especulava mentalment sobre els moments en que ell desconnectava del sentit de les paraules per submergir-se en el seu rostre i la seva veu.

Tot d’una va prendre consciència del pas del temps. Devien portar parlant més de dues hores. Ell va notar alguna cosa perquè va mirar-se el rellotge.

- Sí, ja no queda gaire per saber què serà de nosaltres – va dir clavant-li els ulls amb una expressió interrogant -. Potser estaria bé acostar-se.
- Sí. Al final no hem anat a preguntar sobre altres vols.
- No…

De nou al tauler d’informació van poder assabentar-se que definitivament el seu avió no podria sortir fins l’endemà. Hi havia la possibilitat, però, de marxar aquell vespre amb una altra companyia pagant una diferència.

- Jo no marxaré avui.
- No? Per què?
- Prefereixo quedar-me una nit més a pagar per l’altre bitllet. No m’importa, no tinc cap urgència per tornar. I tú?

Com hauria fet en qualsevol altra situació, sense plantejar-s’ho, ella va tramitar el canvi. Hora d’embarcament: 21:20h. Quan va tenir a les mans la nova tarja va sentir una mena d’opressió al pit. Li va costar uns segons interpretar què li provocava aquell malestar: en realitat no volia marxar, volia continuar en aquella sala d’aeroport parlant amb aquell desconegut. Per què havia canviat el vol? I per què no? Tenia alguna raó per no fer-ho a banda del seu desig insensat d’allargar la situació? I perquè hauria decidit ell quedar-se? No era marxar aquella nit el més lògic? El va mirar intentant esbrinar si per a ell tenia alguna importància que ella es quedés o marxés. No t’hi capfiquis -va pensar-, ara no té res a fer aquí fins demà, marxarà i punt. No ens tornarem a veure.

- Llavors… marxes ja, no?
- Suposo que sí…
- Oooh… ara sí que m’avorriré… – va somiquejar una mica infantil.
- Va, em quedo una mica més. M’acompanyes al quiosc? Vull comprar alguna cosa per llegir.

I del quiosc van passar a la botiga de música i d’aquesta a la dels perfums. Qualsevol detall es convertia en excusa per explicar-se, per jugar-se, per mostrar-se i ocultar-se, per provocar-se…

18:15h. El temps es precipitava i ella s’esforçava per recollir-lo i acaronar-lo, demanant-li uns minuts més de gràcia, tement el moment en que ell decidís marxar i ella no pogués fer res per evitar-ho. El turment per haver canviat el vol s’alternava amb l’avergonyiment per sentir aquell fort desig de continuar prop d’ell.

19:40h. I si deixés escapar l’avió? Semblava evident que ell també es trobava a gust amb ella i, després de tot, ningú no l’esperava a Barcelona. O sí… però ara tot allò li semblava tan i tan insignificant…

20:39h. Més i més desconcertada per la seva ofuscació, esperava que algú o quelcom alterés allò previsible. Massa tard. Feia cua per pagar una ampolla d’aigua quan una mà li va tocar el coll a través dels cabells:

- Ei, ara sí que marxaré. He parlat amb uns amics i m’esperen per sopar.
- Ah… molt bé…. d’acord.
- Tu agafaràs l’avió d’aquí no res, així que…
- Sí sí.
- Doncs res… bon viatge i… fins una altra. Espero que ens tornem a veure.
- Sí, jo també. M’ha … agradat molt conèixer-te … gràcies per fer-me companyia tota la tarda – va dir ella, fent un esforç per expressar amb ulls i veu tot el que era incapaç de dir-li amb paraules.
- Vinga, no em donis les gràcies per això. No hauria pogut trobar res millor a fer. Ho va dir amb una mena de titubeig i una llum de complicitat va il·luminar-li la cara.

I sense poder continuar parlant ella va alçar el braç, va embolicar-li per darrera l’espatlla i se’l va apropar. Els llavis van fregar la seva galta però, com atrets per un iman, es van anar desplaçant cap als seus. Ell la va abraçar. Li va tornar el petó. I la va abraçar més fort.

Quan per fi es van separar, no van dir res més. Ell li va assenyalar el mòbil, on abans havia deixat gravat el seu telèfon amb una trucada perduda. Va retrocedir d’esquena unes passes amb la mà alçada fins que es va girar i es va confondre amb els futurs passatgers de l’atmosfera. Ella es va quedar immòbil. Es va sentir bé. I malament. I tan bé i tan malament alhora.

Durant tot el trajecte de tornada va repassar cíclicament frases i gestos intercanviats. Però sobretot es va maleir mil vegades per no haver estat capaç de deixar anar aquell vol absurd i va fantasiar, mil vegades més, què hauria passat si s’hagués quedat a Berlín aquella nit. Es va prometre, un cop més, que mai tornaria a vacil·lar. No sabia si la sala d’espera d’un aeroport seria o no l’escenari final de la història, però el que havia sentit durant aquelles hores era un tresor que conservaria per sempre.

Aquest 2009, comencem a ser valents, apaguem els llums, lliurem-nos als nostres somnis, per peremptoris que semblin, i portem el nostre vol cap allà on desitgem.

La nostra eloqüent societat ha posat nom a un nou subproducte, un target que és alhora consumidor i objecte de consum i que, a més a més, ve a encarnar un esglaó més en l’evolució de la humanitat: el single.

El single és en aquest moment la màxima expressió de modernitat, d’hedonisme i de triomf social i professional. La manca de lligams, familiars entre d’altres, permet al (o la) single ambicionar i consagrar-se a una cursa laboral ascendent, que el projecti fins la cúspide de la jerarquia empresarial.

El single no està sol per obligació, sinó perquè ho vol. Un single pot ser solter, separat, divorciat o vidu, però en el seu cas no tenir parella estable respon a una qüestió de convicció, de principis.

- Solter/a? -
- No perdó. Jo soc single.-

El col·lectiu single s’autoreivindica com a tal i rebutja amb contundència l’estigma de la soledat forçada. Et voldries enamorar i compartir amb algú el teu dia a dia? No ets un veritable single. L’autèntic single no vol deixar de ser-ho, ha escollit lliurement la seva condició i es proposa fermament mantenir-la. T’agradaria trobar parella, tenir fills i formar una família? Estàs perdut. No tindràs mai butaca reservada a l’espectacle single, com a molt un passi d’invitació puntual. Vagaràs pels passadissos de la indiferència i la solitud fins que, només si tens sort, abandonis la condició de solter obligat.

La filosofia de vida del single consisteix en dependre únicament de si mateix. Egoisme o cant a la llibertat individual, el single defensa el seu dret a escollir una vida independent, sense compromisos i es mostra orgullós de fer-ho, com si es revelés contra una societat que fins ara havia compadit i menyspreat la solteria.

El moviment single vol trencar amb la idea de sotmetiment a la soledat, a l’avorriment, a la melangia. Renuncia al model de solter tradicional i s’erigeix en nova subcultura.

Aquell que vulgui dir-se single, ha de divertir-se fins a morir, involucrar-se en causes diverses i realitzar tota mena d’activitats. Una espiral constant d’hiperactivitat egocentrista que, paradoxalment, deixa poc espai per als moments de reconeixement real davant el mirall. Hipercomunicats i hiperinformats, el contacte ha de ser permanent i la xarxa d’amics, coneguts i connectats créixer exponencialment. Sols si, però no aïllats.

El mercat del single permet anar encara una mica més enllà: sembla que el single genuí té una forma peculiar de pensar, de vestir, de cuidar-se, de relacionar-se, de menjar, de treballar, de viatjar… es poden adquirir diferents versions del manual d’estil de vida single, on s’explica amb exemples i exercicis pràctics com assolir aquest ideal: cuina per a singles, locals per a singles, carta astral del single, lligar com un single…

El single duu a l’extrem l’exaltació del culte al cos i a la imatge: fa esport, compra productes de bellesa, selecciona acuradament el seu vestuari… qualsevol preu a canvi d’allargar al màxim una idealitzada joventut. La decoració de la llar també és important. Detallista i maniàtic, li agrada viure en un entorn de perfecció en que la bellesa dels objectes pugui substituir la tendresa de les històries, potser mai protagonitzades.

El sexe és moneda d’intercanvi d’afecte i plaer gratuït, contorsió que proporciona distensió física i mental. Les relacions neixen tatuades amb data de consum preferent i de caducitat inapel·lable i s’emmarquen en unes coordenades espacials curosament calculades.

Però no tot és harmonia i concert: els singles més radicals denuncien dolguts el fet que bona part de la industria per als singles es basi precisament en activitats i productes orientats a facilitar l’abandonament d’aquest estat. Així, un sistema falsament progressista pica l’ullet d’amagat a la que continua sent filla predilecta per màximament lucrativa, la institució familiar.

Moda single. Autocomplaença single. Virtuosisme single. Arquetip single. Puresa single. Artifici single. Món single.

I tú? Voldràs ser el meu single fins que la mort ens uneixi?

(aquesta entrada és fruit d’una – entre moltes- interessant conversa mantinguda amb els “meus nois” de la UOC. Nens! Aprenc tant i tant amb vosaltres!! )

El patio de mi casa es particular. Lo habitan un “casiarbol” macerado en maceta y una caseta metálica que chirría. Cuando llueve se moja como los demás y el verde se extiende entre las ranuras. A veces se cubre de notas de piano vecinas que resuenan a medio gas y otras de objetos fortuitos escupidos por ventanas escondidas. Desde hace unos días un granate raro tiñe las paredes y da luz a las hojas.

Una balsa de calma húmeda y desubicada, un paréntesis de aire infinito entre bloques de cemento. No es gran cosa, pero… ¿Me hace falta más?

Darrera una revista – Batiskafo Katiuskas, 2006 – Antònia Font

Él la quería. Creo que eso dijo alguna vez… Aun ahora la mira y teje sentimientos sin dueño. Resignado a esperar para siempre, se conformó con alzar la mirada y rozar su imagen con los dedos. Recluido en una cárcel sin carcelero, habita su biografía atado a un lamento perpetuo. La rutina soporta su cuerpo cansado, junto a esa ilusión infantil de tenerla algún día que sabe falsa. Viejo antes de tiempo, renunció hace mil años a dejarse llevar y empezar de nuevo. En el callejón de las intenciones marchitas abandonó pronto la sonrisa y el valor.

Piel de cristal que se quiebra con una caricia; animal malherido que asustado ataca a quien quiera curarle las heridas. Su carne debilitada se va quedando sin sangre y llora en silencio una flácida y prematura muerte. Desengañado de su propio autoengaño, prefiere creer que es la historia quien le maltrata a intentar salvarse la vida.

——————————————————————————————–

Él no supo nunca qué sentía, o no quiso saberlo… Demasiado incómodo y peligroso para alguien que se niega el placer del dolor. Con ayuda del tiempo y citas escogidas ha ido confeccionando una máscara favorecedora. Se pregona rey de la soledad y avanza, con seguridad aparente, por un camino de riesgos controlados. Don Juan de manual trasnochado, vive aferrado a una idea de si mismo que le protege y mantiene alejado de las experiencias plenas. Basa la intensidad del día a día en un goteo de emociones pasajeras y una miríada de superficialidades. Practica sexo de acróbata y esculpe su bella armadura hueca de alma; compra el calor de otros cuerpos y confunde gemidos con promesas de amor eterno.

Triunfador fracasado en el sentimiento, luce sonrisa radiante que muda a expresión abatida cuando otros no miran. Satisfecho de su propio autoengaño, prefiere saborear exquisitas mentiras, a sumergirse en desgarrada verdad y salvarse la vida.

Son masculinidades dormidas, vidas trampa, sombras de placidez malentendida, dos caminos erráticos de hombres de cartón.

She wants to know, wants to learn, wants to enlighten dark corners, understanding nonsense, say hello to inscrutables and coincidences.

She wants to notice, wants to inquire, find out secrets and alchemies, surprising pretended wise men with answers of effects and causes.

She wants to jump into your pocket, slip into your bed turning into air
by performing intuitions and sixths senses, telepathic delusions.
She wants to have you in arms and soul, wants to filter your thoughts
by practising pseudo-sciences and coffee dregs, easy witchcraft.

Writing pages of destiny to get them published as a fairy tale version,
wanting to know is my milk and my drug, confort and obsession.
Fighting borders to try other moons and feel intense beyond the sky,
wanting to know is sweet poisoned food that slowly kills me inside.

(Bufff… per fi he aconseguit tornar a insertar audio al blog. Des que van fer canvis a goear que m’havia quedar sense poder-ho fer i començava a tenir un mono!!! I és que la vida sense música… no és vida )

Conduir per carreteres infinites deixant que la mirada es perdi en la immensitat.

Creuar rius en 4×4.

Banyar-se en aigües termals naturals en plena i freda nit (i si a més fa vent i plou, millor que millor!).

Prendre un capuccino islandès acompanyat d’un tros de tarta de pastanaga casolana.

Al món que jo conec vivim acostumats a sortejar la gent per moure’ns pel carrer, a fer cues inacabables per veure o fer qualsevol cosa, a sentir les converses dels altres, a olorar els seus perfums (agradables o no tant), a barallar-nos per ser atesos i escoltats…

A Islàndia tot això és ciència ficció: amb 103.000 Km2 i uns 302.000 habitants, dels quals aproximadament un 65% es concentra a la capital, Reykjavik, el que sobra és espai per a tothom. Per alguns trams de la carretera principal que recorre l’illa quasi resulta excepcional creuar-se amb algú. Conduir kilòmetres i no res, i més enllà, més no res.

La natura, colpidora i salvatge, ocupa la totalitat del panorama abastable amb els ulls i la intervenció humana queda reduïda al que poden semblar pigues casualment esquitxades en una gran immensitat. Es diria que a Islàndia el cel és més ampli, els colors més vius, els dies més clars, el vent més fort, la pluja més humida, la llum del sol més intensa… Un paisatge enigmàtic i aclaparador t’obliga a aturar-te a cada pas, fer una foto o simplement restar embadalit uns minuts. I de vegades impressiona i sorprèn de tal forma que et fa cridar d’emoció.

Què puc dir? M’he quedat amb ganes de més, sobretot amb ganes de conèixer el caràcter d’un poble que ha sabut relacionar-se amb la natura malgrat la seva duresa i aprofitar-se’n amb respecte, intel·ligència i sentit de l’estètica, sense maltractar-la ni enlletgir-la (si és que això és possible, clar…).

Per a mi aquesta ha estat una experiència diferent: després d’uns dies de fer i desfer carretera i motxilla, tenint com a companys intermitents de ruta el vent i la pluja, es comencen a valorar i a gaudir d’una forma especial petites comoditats com ara l’escuma d’un bon cafè amb llet, una cullerada de sopa fumejant, un lloc calent on dormir, un lavabo net o una torradora.

Enfrontar-se amb una terra encara efervescent, amb un ecosistema en estat pur, fa respecte quan no hi estàs avesat. Però la sensació de petitesa, d’indefensió i solitud queda compensada per l’energia que transmet trepitjar sobre una amalgama de pedra volcànica, sorra i molsa, mullar-te amb l’aigua que circula per l’aire i per la terra, deixar-te atordir amb combinacions surreals de colors, contorns, llums, textures … i sentir que, d’alguna manera, tu també formes part de tota aquella meravella i hi pots conviure … ni que sigui per un grapat de dies…

A la Salomé li dec aquest viatge, ella el va idear i planificar i també ha estat l’alegria del grup amb la seva espontaneïtat i el seu entusiasme encomanadís. Gràcies Salo!!

(El que segueix és només una petita mostra de les imatges que ens hem endut d’allà. I sí, aquest cop les fotos són meves… )

Sæglópur – Takk, 2005 – Sigur Ros

Me voy a la isla del silencio, de la magia y los atardeceres eternos.

Tierra hosca y maravillosa, asoma tu latente fiereza, regálanos tu suave violencia y cuídanos.

Nos vemos a la vuelta.

Joga – Homogenic, 1997 – Björk

El local estava tan ple com de costum i la humitat començava a fer-se difícil de suportar. La música sonava encaixonada, com intentant escapar per alguna escletxa a fi de trobar més espai. Ella seguia el ritme sense massa emoció i s’entretenia observant l’espectacle de la nit protagonitzat pels desconeguts que l’envoltaven. De sobte, es va topar amb una mirada que es dirigia directament cap a ella. En aquella mena de lloc això no tenia res d’estrany: mirar i ser mirat eren de fet els principals fils a partir dels quals s’entreteixia l’activitat de la zona en aquelles hores. Despreocupada, es va concentrar en interpretar l’escena que tenia lloc davant seu … Intentava imaginar com era la vida real d’aquelles persones fora del cubicle il·lusori en que es trobaven, quins eren els seus problemes i les seves circumstàncies, com es sentien… Ballava distreta pensant en la superficialitat que expel·lia aquell ambient, quan va tornar a ensopegar amb la mateixa mirada insistent. Aquest cop es va fixar més en ell. Els seus ulls eren foscos i penetrants, amb un punt de fredor, com els d’un ocell. Devia tenir alguns anys més que ella, però el cabell encrespat i el vestir informal li donaven un aire desenfadat i juvenil, tot plegat no suficient com per a que el trobés especialment atractiu. No era el primer que la mirava aquella nit, però aquesta no era una llambregada fugaç i perifèrica com les altres, aquesta mirada era particularment incisiva i persistent. Va apartar els ulls una mica incòmoda i va decidir anar a demanar alguna cosa per beure.

Encara no havia aconseguit cridar l’atenció de la noia que atenia a la barra, quan algú es va col·locar al seu costat i apropant-se-li a l’oïda va afirmar amb seguretat: – Tu et dius Bruna, oi? – Sorpresa, va girar el cap bruscament. El tenia tan a prop que gairebé va xocar amb la seva cara. La veu que sentia era fosca i penetrant com la mirada de qui parlava i efectivament aquell era el seu nom.

– Sí, però… ens coneixem?-. Malgrat el to interrogant, la frase va sonar incrèdula … – Ens vam conèixer aquí farà uns vuit anys i ens vam fer quatre petons. Després vam quedar un parell de vegades –.

Què?? No no, impossible. D’acord que haguessin arribat a parlar algun cop, però que hagués passat quelcom més i ella no ho recordés… impossible. Amb paciència, ell li va anar explicant com havia anat, aportant tot un seguit de detalls suficients per a que comencés a admetre que aquell individu deia la veritat, tot i no ser capaç d’identificar-lo. Finalment, alguna cosa va fer encaixar les peces dins el seu cap i va reconèixer la persona que tenia al davant.

- No entenc perquè em trobes tan canviat, tothom diu que estic igual -, va comentar ell sense poder dissimular un cert to molest. Ella no va voler explicar-li que als seus ulls havia perdut aquell “no-se-què” obscur, macilent i felí que temps enrere l’havia impressionat tant. Potser eren alguns quilos acumulats, o potser qui havia canviat no era ell, sinó la lent a través de la qual ella el contemplava… No obstant, després de sentir-lo parlar durant una estona, la imatge es va anar fent més nítida: l’actitud impulsiva però segura i sòlida, la distància tangible malgrat l’atrevida proximitat física, el discurs a la vegada eloqüent i desordenat, la mirada hipnotitzant… quasi agressiva, oscil·lant amb perillosa facilitat entre la devoció i la indiferència…

El darrer dia que s’havien vist, s’havia fet obvi el que ja era prou clar: esperaven o necessitaven coses diferents. Acostumat a aconseguir el que volia, aquella situació l’havia contrariat fins al punt de fer-lo actuar desagradable, amb un bri de crueltat inclús. Ella en canvi, ja preveia aquell desenllaç i, tot i que hauria volgut que les coses fossin d’una altra manera, va acceptar la situació amb serenitat, acomiadant-se d’ell amb la mateixa sincera calidesa amb que s’hi havia lliurat, no sense reserves.

Hauria pogut transcriure amb les paraules exactes algunes de les frases que l’un i l’altre van pronunciar en les seves tres úniques cites. Era capaç d’evocar la roba que portava el dia que es van conèixer i la cançó que va sonar quan per fi es van fondre en un petó. No és que ell hagués tingut un paper rellevant en un capítol de la seva vida amorosa, però l’experiència havia estat suficientment intensa com per quedar catalogada a l’àlbum de records il·lustrats i musicats. El que no podia creure és que un personatge com ell recordés amb tal vivesa la completa narració del seu “petit-affaire”. Més encara, la sorprenia comprovar que ell hi havia pensat temps després de que es deixessin de veure. El record que ell explorava amb paraules no era la descripció plana dels fets, sinó la interpretació de les seqüeles que havien deixat dins seu.

Ell va continuar perseguint-la amb la mirada durant tota la nit (sense atorgar-li l’exclusiva, és clar) i se li va apropar varies vegades més. Sense proposar-s‘ho, ella va anar deixant clar que no hi estava gens interessada més enllà de la torbació i la curiositat inicials. L’obscuritat es va anar consumint a poc a poc i amb ella l’episodi va anar perdent força, plegant-se sobre si mateix per ser arxivat novament a l’apartat de records revisitats. Ja de camí cap a casa, mentre s’allunyava, anava pensant que en realitat les persones no canviem gaire amb el pas del temps. El que canvia és la forma en que ens percebem a nosaltres mateixes i, per extensió, la forma en que percebem als altres. Aquell dia ella es va fer més conscient de com havia crescut durant els darrers vuit anys.

Hey - Doolittle, 1989 – Pixies