On el no res és bellesa

Al món que jo conec vivim acostumats a sortejar la gent per moure’ns pel carrer, a fer cues inacabables per veure o fer qualsevol cosa, a sentir les converses dels altres, a olorar els seus perfums (agradables o no tant), a barallar-nos per ser atesos i escoltats…

A Islàndia tot això és ciència ficció: amb 103.000 Km2 i uns 302.000 habitants, dels quals aproximadament un 65% es concentra a la capital, Reykjavik, el que sobra és espai per a tothom. Per alguns trams de la carretera principal que recorre l’illa quasi resulta excepcional creuar-se amb algú. Conduir kilòmetres i no res, i més enllà, més no res.

La natura, colpidora i salvatge, ocupa la totalitat del panorama abastable amb els ulls i la intervenció humana queda reduïda al que poden semblar pigues casualment esquitxades en una gran immensitat. Es diria que a Islàndia el cel és més ampli, els colors més vius, els dies més clars, el vent més fort, la pluja més humida, la llum del sol més intensa… Un paisatge enigmàtic i aclaparador t’obliga a aturar-te a cada pas, fer una foto o simplement restar embadalit uns minuts. I de vegades impressiona i sorprèn de tal forma que et fa cridar d’emoció.

Què puc dir? M’he quedat amb ganes de més, sobretot amb ganes de conèixer el caràcter d’un poble que ha sabut relacionar-se amb la natura malgrat la seva duresa i aprofitar-se’n amb respecte, intel·ligència i sentit de l’estètica, sense maltractar-la ni enlletgir-la (si és que això és possible, clar…).

Per a mi aquesta ha estat una experiència diferent: després d’uns dies de fer i desfer carretera i motxilla, tenint com a companys intermitents de ruta el vent i la pluja, es comencen a valorar i a gaudir d’una forma especial petites comoditats com ara l’escuma d’un bon cafè amb llet, una cullerada de sopa fumejant, un lloc calent on dormir, un lavabo net o una torradora.

Enfrontar-se amb una terra encara efervescent, amb un ecosistema en estat pur, fa respecte quan no hi estàs avesat. Però la sensació de petitesa, d’indefensió i solitud queda compensada per l’energia que transmet trepitjar sobre una amalgama de pedra volcànica, sorra i molsa, mullar-te amb l’aigua que circula per l’aire i per la terra, deixar-te atordir amb combinacions surreals de colors, contorns, llums, textures … i sentir que, d’alguna manera, tu també formes part de tota aquella meravella i hi pots conviure … ni que sigui per un grapat de dies…

A la Salomé li dec aquest viatge, ella el va idear i planificar i també ha estat l’alegria del grup amb la seva espontaneïtat i el seu entusiasme encomanadís. Gràcies Salo!!

(El que segueix és només una petita mostra de les imatges que ens hem endut d’allà. I sí, aquest cop les fotos són meves… )

Sæglópur – Takk, 2005 – Sigur Ros