El local estava tan ple com de costum i la humitat començava a fer-se difícil de suportar. La música sonava encaixonada, com intentant escapar per alguna escletxa a fi de trobar més espai. Ella seguia el ritme sense massa emoció i s’entretenia observant l’espectacle de la nit protagonitzat pels desconeguts que l’envoltaven. De sobte, es va topar amb una mirada que es dirigia directament cap a ella. En aquella mena de lloc això no tenia res d’estrany: mirar i ser mirat eren de fet els principals fils a partir dels quals s’entreteixia l’activitat de la zona en aquelles hores. Despreocupada, es va concentrar en interpretar l’escena que tenia lloc davant seu … Intentava imaginar com era la vida real d’aquelles persones fora del cubicle il·lusori en que es trobaven, quins eren els seus problemes i les seves circumstàncies, com es sentien… Ballava distreta pensant en la superficialitat que expel·lia aquell ambient, quan va tornar a ensopegar amb la mateixa mirada insistent. Aquest cop es va fixar més en ell. Els seus ulls eren foscos i penetrants, amb un punt de fredor, com els d’un ocell. Devia tenir alguns anys més que ella, però el cabell encrespat i el vestir informal li donaven un aire desenfadat i juvenil, tot plegat no suficient com per a que el trobés especialment atractiu. No era el primer que la mirava aquella nit, però aquesta no era una llambregada fugaç i perifèrica com les altres, aquesta mirada era particularment incisiva i persistent. Va apartar els ulls una mica incòmoda i va decidir anar a demanar alguna cosa per beure.
Encara no havia aconseguit cridar l’atenció de la noia que atenia a la barra, quan algú es va col·locar al seu costat i apropant-se-li a l’oïda va afirmar amb seguretat: – Tu et dius Bruna, oi? – Sorpresa, va girar el cap bruscament. El tenia tan a prop que gairebé va xocar amb la seva cara. La veu que sentia era fosca i penetrant com la mirada de qui parlava i efectivament aquell era el seu nom.
– Sí, però… ens coneixem?-. Malgrat el to interrogant, la frase va sonar incrèdula … – Ens vam conèixer aquí farà uns vuit anys i ens vam fer quatre petons. Després vam quedar un parell de vegades –.
Què?? No no, impossible. D’acord que haguessin arribat a parlar algun cop, però que hagués passat quelcom més i ella no ho recordés… impossible. Amb paciència, ell li va anar explicant com havia anat, aportant tot un seguit de detalls suficients per a que comencés a admetre que aquell individu deia la veritat, tot i no ser capaç d’identificar-lo. Finalment, alguna cosa va fer encaixar les peces dins el seu cap i va reconèixer la persona que tenia al davant.
- No entenc perquè em trobes tan canviat, tothom diu que estic igual -, va comentar ell sense poder dissimular un cert to molest. Ella no va voler explicar-li que als seus ulls havia perdut aquell “no-se-què” obscur, macilent i felí que temps enrere l’havia impressionat tant. Potser eren alguns quilos acumulats, o potser qui havia canviat no era ell, sinó la lent a través de la qual ella el contemplava… No obstant, després de sentir-lo parlar durant una estona, la imatge es va anar fent més nítida: l’actitud impulsiva però segura i sòlida, la distància tangible malgrat l’atrevida proximitat física, el discurs a la vegada eloqüent i desordenat, la mirada hipnotitzant… quasi agressiva, oscil·lant amb perillosa facilitat entre la devoció i la indiferència…
El darrer dia que s’havien vist, s’havia fet obvi el que ja era prou clar: esperaven o necessitaven coses diferents. Acostumat a aconseguir el que volia, aquella situació l’havia contrariat fins al punt de fer-lo actuar desagradable, amb un bri de crueltat inclús. Ella en canvi, ja preveia aquell desenllaç i, tot i que hauria volgut que les coses fossin d’una altra manera, va acceptar la situació amb serenitat, acomiadant-se d’ell amb la mateixa sincera calidesa amb que s’hi havia lliurat, no sense reserves.
Hauria pogut transcriure amb les paraules exactes algunes de les frases que l’un i l’altre van pronunciar en les seves tres úniques cites. Era capaç d’evocar la roba que portava el dia que es van conèixer i la cançó que va sonar quan per fi es van fondre en un petó. No és que ell hagués tingut un paper rellevant en un capítol de la seva vida amorosa, però l’experiència havia estat suficientment intensa com per quedar catalogada a l’àlbum de records il·lustrats i musicats. El que no podia creure és que un personatge com ell recordés amb tal vivesa la completa narració del seu “petit-affaire”. Més encara, la sorprenia comprovar que ell hi havia pensat temps després de que es deixessin de veure. El record que ell explorava amb paraules no era la descripció plana dels fets, sinó la interpretació de les seqüeles que havien deixat dins seu.
Ell va continuar perseguint-la amb la mirada durant tota la nit (sense atorgar-li l’exclusiva, és clar) i se li va apropar varies vegades més. Sense proposar-s‘ho, ella va anar deixant clar que no hi estava gens interessada més enllà de la torbació i la curiositat inicials. L’obscuritat es va anar consumint a poc a poc i amb ella l’episodi va anar perdent força, plegant-se sobre si mateix per ser arxivat novament a l’apartat de records revisitats. Ja de camí cap a casa, mentre s’allunyava, anava pensant que en realitat les persones no canviem gaire amb el pas del temps. El que canvia és la forma en que ens percebem a nosaltres mateixes i, per extensió, la forma en que percebem als altres. Aquell dia ella es va fer més conscient de com havia crescut durant els darrers vuit anys.
Hey - Doolittle, 1989 – Pixies
