Derrotes necessàries

Ell ja estava despert quan ella va tancar l’aixeta de la dutxa. A poc a poc, es va assecar i va anar agafant les peces de roba que havia deixat sobre la cadira per vestir-se. Amb la porta entreoberta, notava com ell l’observava des del llit, en silenci. Quan per fi va sortir del bany i els seus ulls es van trobar, ella va sostenir-li la mirada un moment, però tampoc va dir res. En realitat, no tenia res a dir i no parlaria només per trencar un silenci presumptament incòmode perquè, ben pensat, tampoc la incomodava. Es va mirar una última vegada al mirall per arreglar-se els cabells amb els dits. Per a ella, tot el que calia dir ja estava dit i, el que no, segurament era millor callar-ho. Amb el temps havia anat aprenent a contenir aquelles fiblades verbals i aquell afany de comprendre que, en pro d’una transparència impossible, tantes vegades havien deixat al descobert el seu interior i l’havien fet sentir fins i tot més vulnerable.

Abans de marxar es va acostar al llit, es va inclinar sobre ell i li va fer un petó a la boca, curt però intens i dolç, mantenint un instant el contacte amb els seus llavis, com si volgués retenir aquella sensació a la memòria. Va agafar les seves coses i va avançar cap a la porta sense mirar enrere. Va tancar suaument, amb tranquil•litat, per no esmorteir del tot un inquiet “ja ens veurem”, que s’esforçava per fer-se audible des de dins. – Adéu -, va mussitar ella per fi. Aquella havia estat la darrera vegada. Ell no ho sabia encara.

La llum del carrer la va obligar a fregar-se els ulls acostumats a la penombra d’una nit massa llarga. Va mirar al voltant abans de començar a caminar i va treure una ampolla d’aigua que conservava a la bossa. El primer glop li va saber a poc i va continuar bevent fins esgotar tot el contingut. Es va assecar els llavis i es va posar les ulleres de sol. Encara no era migdia i corria un aire fresc, però l’escalfor ja es deixava notar sobre la pell i la reconfortava. Es va sentir bé, sorprenentment bé. Va començar a avançar carrer avall seguint les passes de dues dones que conversaven animadament. Mentre caminava es va adonar que era ella qui desprenia la olor agradable que sentia i va somriure per dins.

Mentalment, va començar a repassar tot el que volia fer aquell dia i l’altre i… tota una vida. Va respirar fons i va sentir una mena de vertigen de satisfacció. Alleujament? Per primera vegada, després d’un temps excessiu, es sentia lliure, lliure del seu propi empresonament, tan voluntari com esclafant. Ara sabia que, un cop buida del tot, podria tornar a omplir-se de quelcom nou i deliciós. Només calia continuar cercant i deixar-se sorprendre per tot allò bo que ens aporta la vida quan ho volem de veritat i no ens deixem entretenir per miratges de felicitat, a penes insinuada. Aquell sentiment no naixia de l’amargor, l’autoengany o el ressentiment, sinó de la confiança en un demà resplendent. És curiós… hi ha derrotes que deixen un regust dolç a la boca i una estranya sensació d’alegria.

Blessed night – Howling Bells, 2006 – Howling Bells

(La darrera frase no és ben bé meva sinó d’en Vafalungo. La veritat és que vaig llegir el seu post i se’m va ficar a dins fins fer-me escriure aquest. Va per tu Aniol!)