Esta noche me visto de luna para ti y salto tejados jugando a vampiros.
Al alba regreso a casa, el cuerpo invisible, hambrienta y deshidratada.
Lengua que amarga tu ausencia. Sueño insomne, los párpados caen.
Meteoritos que llueven dentro derramando temores y ahogada impaciencia.
Tú, sin saberlo, dejaste escapar la luz de mi sombra que acoge y consuela.
Y yo, sin quererlo, no supe escuchar tus ojos huyendo y buscándome más.
Soy carne viva cansada de dudas, desazón sin motivo.
Recuerdo que ayer me hablabas de sol y de mar.
Amanéceme, tráeme agua fresca, el color y la sal.
Acércate, dame un mañana de fuerza serena contigo.
L’agulla del rellotge va marcar les 13h. Portava ja uns minuts amb la mirada fixa a la pantalla. Havia intentat fugir d’aquell lloc llegint algunes pàgines d’una novel·la de butxaca i s’havia avorrit. Havia escoltat gairebé dos discos i mig i s’havia avorrit. Havia passejat sense ganes per les botigues duty free i havia investigat tota mena d’articles innecessaris. S’havia avorrit. La pantalla indicava ja des de feia tres hores que el seu vol s’endarreria. No havien rebut cap més informació al respecte. El que semblava un breu i accidental retard s’estava convertint en una espera desesperant. El temps s’arrossegava lentament.
Es trobava asseguda a la terminal D de l’aeroport de Berlín. Tornava a casa després d’un curt viatge de feina, una visita a un client de l’empresa d’interiorisme per a la que treballava. La feina havia anat bé, però marxava amb la sensació de deixar quelcom per fer en aquella ciutat. Havia sentit tants comentaris sobre ella: la vida nocturna, l’eclecticisme artístic i cultural, l’empremta d’una altra època marcada als murs encara en peu… i ella només recordaria varies sales de reunions monocromes, l’habitació d’un hotel estèril, dos restaurants i els passejos obligats entre aquests tres punts.
Un taloneig va arrencar-la de l’estat letàrgic en que estava immersa. L’hostessa prenia posicions al tauler mentre una munió se li apinyava al voltant per esgarrapar un bri d’informació. Ella es va quedar asseguda, no tenia ganes de barallar-se amb la multitud famolenca. Esperaria, observaria i preguntaria després. D’entre els apilats al voltant de l’hostessa, un noi que feia esforços per fer-se entendre en alemany va cridar la seva atenció. Era prim i espigat, amb el cabell ondat, el seu posat desprenia una singular barreja entre indignació i diversió. Semblava una persona agradable, però parlava amb un to sarcàstic i certa insolència.
La nostra eloqüent societat ha posat nom a un nou subproducte, un target que és alhora consumidor i objecte de consum i que, a més a més, ve a encarnar un esglaó més en l’evolució de la humanitat: el single.
El single és en aquest moment la màxima expressió de modernitat, d’hedonisme i de triomf social i professional. La manca de lligams, familiars entre d’altres, permet al (o la) single ambicionar i consagrar-se a una cursa laboral ascendent, que el projecti fins la cúspide de la jerarquia empresarial.
El single no està sol per obligació, sinó perquè ho vol. Un single pot ser solter, separat, divorciat o vidu, però en el seu cas no tenir parella estable respon a una qüestió de convicció, de principis.
- Solter/a? -
- No perdó. Jo soc single.-
El col·lectiu single s’autoreivindica com a tal i rebutja amb contundència l’estigma de la soledat forçada. Et voldries enamorar i compartir amb algú el teu dia a dia? No ets un veritable single. L’autèntic single no vol deixar de ser-ho, ha escollit lliurement la seva condició i es proposa fermament mantenir-la. T’agradaria trobar parella, tenir fills i formar una família? Estàs perdut. No tindràs mai butaca reservada a l’espectacle single, com a molt un passi d’invitació puntual. Vagaràs pels passadissos de la indiferència i la solitud fins que, només si tens sort, abandonis la condició de solter obligat.
La filosofia de vida del single consisteix en dependre únicament de si mateix. Egoisme o cant a la llibertat individual, el single defensa el seu dret a escollir una vida independent, sense compromisos i es mostra orgullós de fer-ho, com si es revelés contra una societat que fins ara havia compadit i menyspreat la solteria.
El moviment single vol trencar amb la idea de sotmetiment a la soledat, a l’avorriment, a la melangia. Renuncia al model de solter tradicional i s’erigeix en nova subcultura.
El patio de mi casa es particular. Lo habitan un “casiarbol” macerado en maceta y una caseta metálica que chirría. Cuando llueve se moja como los demás y el verde se extiende entre las ranuras. A veces se cubre de notas de piano vecinas que resuenan a medio gas y otras de objetos fortuitos escupidos por ventanas escondidas. Desde hace unos días un granate raro tiñe las paredes y da luz a las hojas.
Una balsa de calma húmeda y desubicada, un paréntesis de aire infinito entre bloques de cemento. No es gran cosa, pero… ¿Me hace falta más?
Darrera una revista – Batiskafo Katiuskas, 2006 – Antònia Font
Él la quería. Creo que eso dijo alguna vez… Aun ahora la mira y teje sentimientos sin dueño. Resignado a esperar para siempre, se conformó con alzar la mirada y rozar su imagen con los dedos. Recluido en una cárcel sin carcelero, habita su biografía atado a un lamento perpetuo. La rutina soporta su cuerpo cansado, junto a esa ilusión infantil de tenerla algún día que sabe falsa. Viejo antes de tiempo, renunció hace mil años a dejarse llevar y empezar de nuevo. En el callejón de las intenciones marchitas abandonó pronto la sonrisa y el valor.
Piel de cristal que se quiebra con una caricia; animal malherido que asustado ataca a quien quiera curarle las heridas. Su carne debilitada se va quedando sin sangre y llora en silencio una flácida y prematura muerte. Desengañado de su propio autoengaño, prefiere creer que es la historia quien le maltrata a intentar salvarse la vida.
——————————————————————————————–
Él no supo nunca qué sentía, o no quiso saberlo… Demasiado incómodo y peligroso para alguien que se niega el placer del dolor. Con ayuda del tiempo y citas escogidas ha ido confeccionando una máscara favorecedora. Se pregona rey de la soledad y avanza, con seguridad aparente, por un camino de riesgos controlados. Don Juan de manual trasnochado, vive aferrado a una idea de si mismo que le protege y mantiene alejado de las experiencias plenas. Basa la intensidad del día a día en un goteo de emociones pasajeras y una miríada de superficialidades. Practica sexo de acróbata y esculpe su bella armadura hueca de alma; compra el calor de otros cuerpos y confunde gemidos con promesas de amor eterno.
Triunfador fracasado en el sentimiento, luce sonrisa radiante que muda a expresión abatida cuando otros no miran. Satisfecho de su propio autoengaño, prefiere saborear exquisitas mentiras, a sumergirse en desgarrada verdad y salvarse la vida.
Son masculinidades dormidas, vidas trampa, sombras de placidez malentendida, dos caminos erráticos de hombres de cartón.
The second part - No cities left, 2003 – The Dears
She wants to know, wants to learn, wants to enlighten dark corners, understanding nonsense, say hello to inscrutables and coincidences.
She wants to notice, wants to inquire, find out secrets and alchemies, surprising pretended wise men with answers of effects and causes.
She wants to jump into your pocket, slip into your bed turning into air
by performing intuitions and sixths senses, telepathic delusions.
She wants to have you in arms and soul, wants to filter your thoughts
by practising pseudo-sciences and coffee dregs, easy witchcraft.
Writing pages of destiny to get them published as a fairy tale version,
wanting to know is my milk and my drug, confort and obsession.
Fighting borders to try other moons and feel intense beyond the sky,
wanting to know is sweet poisoned food that slowly kills me inside.
Death – Till it breaks, 2008 – Najwajean
(Bufff… per fi he aconseguit tornar a insertar audio al blog. Des que van fer canvis a goear que m’havia quedar sense poder-ho fer i començava a tenir un mono!!! I és que la vida sense música… no és vida )
Al món que jo conec vivim acostumats a sortejar la gent per moure’ns pel carrer, a fer cues inacabables per veure o fer qualsevol cosa, a sentir les converses dels altres, a olorar els seus perfums (agradables o no tant), a barallar-nos per ser atesos i escoltats…
A Islàndia tot això és ciència ficció: amb 103.000 Km2 i uns 302.000 habitants, dels quals aproximadament un 65% es concentra a la capital, Reykjavik, el que sobra és espai per a tothom. Per alguns trams de la carretera principal que recorre l’illa quasi resulta excepcional creuar-se amb algú. Conduir kilòmetres i no res, i més enllà, més no res.
La natura, colpidora i salvatge, ocupa la totalitat del panorama abastable amb els ulls i la intervenció humana queda reduïda al que poden semblar pigues casualment esquitxades en una gran immensitat. Es diria que a Islàndia el cel és més ampli, els colors més vius, els dies més clars, el vent més fort, la pluja més humida, la llum del sol més intensa… Un paisatge enigmàtic i aclaparador t’obliga a aturar-te a cada pas, fer una foto o simplement restar embadalit uns minuts. I de vegades impressiona i sorprèn de tal forma que et fa cridar d’emoció.
El local estava tan ple com de costum i la humitat començava a fer-se difícil de suportar. La música sonava encaixonada, com intentant escapar per alguna escletxa a fi de trobar més espai. Ella seguia el ritme sense massa emoció i s’entretenia observant l’espectacle de la nit protagonitzat pels desconeguts que l’envoltaven. De sobte, es va topar amb una mirada que es dirigia directament cap a ella. En aquella mena de lloc això no tenia res d’estrany: mirar i ser mirat eren de fet els principals fils a partir dels quals s’entreteixia l’activitat de la zona en aquelles hores. Despreocupada, es va concentrar en interpretar l’escena que tenia lloc davant seu … Intentava imaginar com era la vida real d’aquelles persones fora del cubicle il·lusori en que es trobaven, quins eren els seus problemes i les seves circumstàncies, com es sentien… Ballava distreta pensant en la superficialitat que expel·lia aquell ambient, quan va tornar a ensopegar amb la mateixa mirada insistent. Aquest cop es va fixar més en ell. Els seus ulls eren foscos i penetrants, amb un punt de fredor, com els d’un ocell. Devia tenir alguns anys més que ella, però el cabell encrespat i el vestir informal li donaven un aire desenfadat i juvenil, tot plegat no suficient com per a que el trobés especialment atractiu. No era el primer que la mirava aquella nit, però aquesta no era una llambregada fugaç i perifèrica com les altres, aquesta mirada era particularment incisiva i persistent. Va apartar els ulls una mica incòmoda i va decidir anar a demanar alguna cosa per beure.
Encara no havia aconseguit cridar l’atenció de la noia que atenia a la barra, quan algú es va col·locar al seu costat i apropant-se-li a l’oïda va afirmar amb seguretat: – Tu et dius Bruna, oi? – Sorpresa, va girar el cap bruscament. El tenia tan a prop que gairebé va xocar amb la seva cara. La veu que sentia era fosca i penetrant com la mirada de qui parlava i efectivament aquell era el seu nom.
– Sí, però… ens coneixem?-. Malgrat el to interrogant, la frase va sonar incrèdula … – Ens vam conèixer aquí farà uns vuit anys i ens vam fer quatre petons. Després vam quedar un parell de vegades –.
Què?? No no, impossible. D’acord que haguessin arribat a parlar algun cop, però que hagués passat quelcom més i ella no ho recordés… impossible. Amb paciència, ell li va anar explicant com havia anat, aportant tot un seguit de detalls suficients per a que comencés a admetre que aquell individu deia la veritat, tot i no ser capaç d’identificar-lo. Finalment, alguna cosa va fer encaixar les peces dins el seu cap i va reconèixer la persona que tenia al davant.
Un lloc on expressar sense preocupar-me de qui escolta, on aturar-me a pensar perquè sí i fantasiejar sense més límits que els construïts per mi mateixa.
)
